El que succeeix a Catalunya els darrers anys no
és més que un mirall del que és Espanya, en la seva més pura essència.
El tòpic de les dues espanyes no és tal, i si
una puta i cruel realitat, el que es vol vendre com un lloc de convivència, un
estat de dret, a on hi cap tothom, no és més que un galliner a on hi ha dos bàndols
ben distants i diferents, i que en cap cas mai es posaran d’acord.
En el bàndol de la dreta del galliner hi tenim
els casposos, curts, orgullosos sempre del passat més fosc, els de la “manu
militari”, els del cul brut i corbata, els de missa diària i afusellament
matiner, els d’aparença victoriana i
realitat viciosa, els gran puteros, els maricons casats amb dones, els que
sempre volen manar, els que promouen una societat classista, els que quan parlem de mi
no ric, els que creuen que tenen dret a cobrar mil per un del pobre, els intolerants, els
cap de fava llorineres, els que allà a on caguen deixen la merda, els que no fan oposicions i entren de “quefes”
directament, els putes “enxufats”, els malparits de les influències, els lladregots del que és
públic, els que volen privatitzar fins i tot l’aire que respiram, els dels
bous, els de les festes a on es maten animals, els d’urbanitzar tot els espais
naturals, els caçadors que maten per passar gust, els que no admeten les
votacions democràtiques si no guanyen ells, els que fan grans funerals pels
seus i no volen desenterrar de les cunetes als altres, els que volen mà d’obra
barata, els qui volen un cap d’estat espermatozoidal, els gurús de la propietat privada.
En el bàndol de l’esquerra hi ha tots aquells que no
suporten als del bàndol de la dreta, però que són bàsicament molts diferents
entre ells mateixos, multiculturals i
democràtics.
No hi ha cap punt de confluència entre uns i
altres, és completament impossible, i el que és més fotut, és que no hi ha
manera de desempallegar-se, de separar-se, de treure-se de sobre una càrrega
tan grossa i fastigosa com es tenir que aguantar als integrants del bàndol
dret.
El millor seria xapar Espanya en dos meitats, i
que cadascú pogués anar a la meitat amb la qual tengués una identitat, és molt fotut tenir que aguantar cada dia de
les nostres vides a gent que és completament imcompatible amb nosaltres, per molt que ells ens vulguin domar i
sodomitzar.
Finalment, en el dia d’avui, dia trist pels juts
i demòcrates, només puc fer que
solidaritzar-me amb els presos polítics i exiliats de l’estat espanyol,
esperant que la seva situació canviï el més aviat possible, puguin tornar i
gaudir de llibertat, no han comès cap delicte que justifiqui el seu calvari.
Comentaris