CUL BATUT I CARA ALEGRE

Possiblement ni hi ha res més fastigós que un humà que arriba a un lloc alié al seu lloc de naixement i es fot a criticar tot, a no voler

Adaptar-se als costums i primordialment a no voler ni aprendre, ni parlar l’ idioma del lloc que l’acull. Tota la vida he conegut individus d’aquests, que han vengut a la meva terra, i que han criticat tot , la terra, els costums, la gent i que es neguen a parlar amb l’ idioma propi, que no és altre que el català.

A aquests indesitjables, se’ls hi afegeixen alguns impresentables nascuts a la terra, que per esnobisme, gilipollez o no se que putes, reneguen dels costums, tradicions i idioma de la nostra terra, són aquests que pensen que tot el que és d’aquí és provincià i fa pegesot, els volen ésser molt moderns, cosmopolites, urnanites, són d’aquesta casta de gent que parlen dels seus drets i no volen sentir ni parlar dels drets dels altres.

Entre uns i els altres tenim els que ens sentim identificats amb la terra un problema continu, és esgotador  tenir que estar sempre intentant explicar el que és obvi. Jo, particularment, ja fa molt que no vull perdre ni un segon amb aquesta gentussa.

Qui vulgui venir, sempre serà benvingut mentre accepti el que aquí hi ha, que putes és això de voler treballar i viure aquí sense tenir cap intenció de parlar el català, se’n poden anar per allà a on han vengut, amb el cul batut i la cara alegre.

No donaré cap facilitat a qui menysprea el que és meu, el que em pertany, encara que sigui una cosa tan etèria com és la cultura i l’idioma, i recolzaré totes aquelles lleis i traves que es posin a aquest tipus de gent, pel que fa als renegats, poc a dir, però Roma no paga a traïdors.